La/el sra./sr. X ha anat a una consulta mèdica, li han donat la baixa i l’han derivat als serveis de salut mental. Porta una llarga temporada amb un malestar important al seu lloc de treball. Han reduït personal i ara ell sol ha de fer la feina que abans feien entre tres. Sent que no arriba a tot i que fa les coses a mitges. No és només això sinó que s’hi afegeix que l’exigència i el control d'allò que fa són cada vegada més grans. Els indicadors de qualitat són només números que de qualitat no hi entenen gens. Sent que no es valora la seva feina i cada vegada ha de fer més amb menys recursos. Ja han començat a cridar-li l’atenció perquè sembla que està distret i que no hi posa prou atenció ni afany i ha començat a dur la feina a casa, la seva família ho entén, però se’n queixa. Cada vegada se sent més angoixat i ha deixat també de veure amics els caps de setmana. Ja no dorm bé i comença a estar al límit, però de límits no se’n pot posar perquè corre el risc de perdre la feina. Finalment, el cos els hi posa. Avui ha tingut una crisi d’angoixa, pensava que es moria.
Li han dit que de l’ansietat i l’estrès li ha vingut una depressió. Ara està en tractament segurament amb fàrmacs, perquè no hi ha prou psicòlegs per dur a terme el tractament psicoterapèutic que li caldria (dit sigui de passada que els professionals de la salut també van de bòlit i no donen l’abast). Es comença a trobar millor, però el que no es pot treure de sobre és el pànic de tornar a treballar.
Aquest és un cas genèric dels que cada dia se’n troben més a les consultes. Solen ser persones autoexigents, que els agrada fer bé la seva feina i no poden. També solen parlar de què tenen companys a qui tot això els rellisca, s’ho agafen prou bé, passen de tot i viuen millor. Tal vegada també passa que just a aquests companys és a qui menys s’exigeix i són els que no arribaran a la consulta mèdica.
Hi ha un mesurador de salut social? Cap a on anem realment?
On ens porta aquesta situació de pressió constant, en què no hi ha límits a la sobrecàrrega general? Els ciutadans normals estem vivint una pressió creixent no només laboral com el cas descrit, sinó general. Crisi econòmica, inflació descontrolada, crisi bèl·lica i tot justifica un augment del cost de les necessitats bàsiques, de les que no es pot prescindir, preus desorbitats de llum i combustible i el cistell de la compra cada vegada més car.  Moltes vegades tenim la sensació que se’ns està portant al límit. Al límit de què?