És molt probable que jo no tingui suficients habilitats tecnològiques per fer una bona recerca a la xarxa, sobretot quan suggeriments sorneguers de l'entorn et burxen a parlar de la successió produïda a l’Alcaldia de Mollet i t’enxampen desconnectat. D'entrada hauria d’assumir aquesta limitació meva com a pròpia de gent madureta, però llavors he pensat que això no podia ser perquè comparteixo generació amb la nova alcaldessa Dionisio, així com amb les altres candidates de l’oposició, Vilaret i Escribano, i segons la poc variada informació que he trobat sobre aquest relleu, hauria de compartir amb elles virtuts fresques com l’energia, el coratge, la il·lusió, l’optimisme, el canvi, el nou tarannà... Permeteu-me somriure. Ara mateix tanco els ulls i sé que els d’aquesta fornada ja compartim unes quantes tornades a casa de matinada, després de reunions feixugues, sabent que l'endemà cal fer bona cara. Ara, l’afegitó és que ja no només hem de pensar en quines propostes i decisions hem d’adoptar per ser responsables amb l’herència rebuda i millorar la societat on viurem, sinó també tenir present quin llegat volem deixar al futur. Ras i curt: ja no som cap relleu, ja no som joves i si algun polític d’aquesta fornada ho afirma, espero que no se li escapi el riure. Tots ja som prou grandets per no haver après a ser cínics i elegants.

Cercant la informació sobre el relleu a l’Alcaldia molletana he hagut de consolar-me igualment amb aplicar també aquesta idea als responsables periodístics: tampoc són cap novetat i també incorren en vicis inveterats. Si no, no m’hauria de costar trobar quelcom més interessant que panegírics de l’exalcalde, referències al matriarcat molletà i els fragments de discursos basats en la ritualització de sentiments, declaracions de bones intencions i posicionaments que ja es donaven per descomptat de les protagonistes de la cerimònia del relleu. No hem passat dels tòpics.

Per tant, sí que puc afirmar que hem perdut una bona ocasió de canvi, o si més no, d’evidenciar-lo, pel que fa a aquesta sessió d’investidura. I recalco que el traspàs d’una Alcaldia es fa amb una sessió d’investidura en la qual no només es voten candidatures, sinó també programes de govern. Ens calia això: que s’exposessin i comparessin els programes de govern de les opcions d'aquesta investidura. No sortim d’unes eleccions, però sí que les tindrem aviat, i el context de crisi triplicada –la del deute públic i la pandèmica, seguides ara per les especulacions de mercat excusades en la guerra– exigeix peremptòriament un discurs de clara vocació estratègica basat ja, ara mateix, en propostes i objectius concrets.
Així doncs, si per exemple parlem de sostenibilitat i medi ambient, cal abordar la relació de la ciutat amb el Besòs, quins reptes hi ha pendents per a la continuïtat de Gallecs, i com ens posicionem i relacionem amb grans infraestructures viàries com una AP-7 col·lapsada i uns serveis de ferrocarrils nefastos. Si volem un Mollet “més verd” –molt lorquià sens dubte– caldrà pensar quin és el criteri de gestió de zones verdes: ubicació, manteniment, incardinació de les seves funcions mediambientals en el seu entorn, usos, aprofitament del mantell freàtic aplicable... i evidentment, en escriure tot això, no puc evitar fer-ne derivacions: si parlem de l’aigua cal pensar també en altres recursos, en com els gestionem i amb quin repartiment de costos i beneficis i, lligat a això, a quin model de sostenibilitat socioeconòmica volem que Mollet hi contribueixi. Però per altra banda, no puc deixar de pensar en la implicació de la gent, a la qual només li ha quedat el residual rol cívic de protestar i mobilitzar-se. Som capaços de conjurar l’estructura demofòbica i no inclusiva de l’actual marc polític institucional? Perquè això no només és crucial per a les polítiques de “Mollet més verd” o de gestió de recursos, sinó també per a allò tan bonic com la “política per a les persones” o dels “escuts socials”. Si volem que els serveis públics no esdevinguin mer assistencialisme i donin el millor de sí amb criteris universalistes i plenes garanties, cal debatre inclusivament amb la ciutadania, assumint-ne radicalment la seva pluralitat. Un debat que, per cert, vaig trobar a faltar en quelcom tan cabdal com el POUM i la manca del qual arrossegarem durant temps com una llosa.
Ja no es tracta només que Mollet es recuperi, que assumeixi el seu paper clau de ròtula al nord de Barcelona i que torni a consensuar amb els municipis veïns una política compartida que ens dinamitzi, que siguem capaços de verbalitzar amb precisió la recepta per entomar els reptes actuals i futurs, sinó també que ho puguem fer trepitjant ben fort perquè tenim la força de la ciutadania que ho ha assumit conscientment com a projecte propi mitjançant el debat inclusiu abans esmentat.

Si no som prou diligents amb això, ja no som tan joves per a creure que evitarem una cosa tan nefasta i antipolítica com és la xacra de la ultradreta. En part, ella s’alimenta d’aquestes mancances que abans he explicat, d’aquest cofoisme, d’aquest orgull redundant de ser de Mollet i al servei de Mollet, etc. de la retòrica que no aborda les solucions de les incerteses i angoixes de molta gent que potser no ens entendrà. La mateixa retòrica que encara no ha sabut abordar conflictes enverinats com, per exemple, l’enquistat amb part dels veïns musulmans que volien instaurar una mesquita a Mollet.

Tinguem-ho clar: el 2023 és molt probable que alguns escons de l’Ajuntament de Mollet siguin embrutats pel cul de la ultradreta i hàgim de sofrir el discurs de la destrucció de la política a casa nostra. Hi ha una possibilitat que això pugui condicionar la nostra agenda i que ens impedeixi establir objectius polítics estratègics consensuats i fonamentats en el debat ciutadà inclusiu. Per això confio que les meves companyes de generació faran públic quins compromisos pensen adoptar entre totes per a conjurar el perill de la presència de la ultradreta en la política molletana, primer principi a partir del qual es pot bastir la resta. Perquè ja no som joves i tenim prou experiència per a saber de què estem parlant i què ens hi juguem.