Visc apartat del dia a dia de l’escola, però mantinc, encara que amb una certa distància, l’interès pel que hi passa. Amb la rèmora de la pandèmia encara present, dos temes han centrat l’atenció durant aquest curs que està a punt d’acabar: les protestes del professorat i la judicialització de la llengua. En el primer dels temes les forces sindicals afirmen que l’avançament del calendari escolar ha estat la gota que ha fet vessar el got del malestar. No entraré a valorar detalladament el malestar de mestres i professors, només dir que el conjunt de reivindicacions que es fan per convocar jornades de vaga és una barreja de temes de diferent caire i calibre. Comparteixo les queixes  que tenen solució econòmica, però dubto de l’exigència del tot per ara mateix. Part de les demandes són reactives a uns canvis que escoles i instituts necessiten i que des de l’administració s’emparen i es promouen.  S’al·lega que hi ha unitat sindical per validar les protestes quan diverses de les reivindicacions són contradictòries entre si. Sorprèn quan sindicats ideològicament oposats comparteixen plantejaments.  Hi ha docents i centres que avancen cap a models educatius de futur i docents que practiquen l’immobilisme.

Davant les reiterades intromissions dels tribunals, sembla que aquesta setmana hi ha hagut acord parlamentari entre els partits de tradició catalanista per garantir l’hegemonia del català a l’escola sense percentatges, tot revalidant el llarg, ampli i ferm consens sobre la llengua com a patrimoni col·lectiu més enllà de plantejaments ideològics o  d’origen. Benvingut sigui l’acord, però el veritable problema pel futur del català no rau en el que diguin les lleis sinó en l’ús que se’n faci dins, però especialment fora de l’escola. A partir de l’oralitat, les escoles i els instituts, especialment els d’entorns metropolitans, han de garantir-ne l’aprenentatge,  el Departament d’Educació i els professionals dels centres en tenen la responsabilitat. No hi valen excuses, però amb el sistema educatiu no n’hi ha prou. Els mitjans de comunicació i el món audiovisual són igualment imprescindibles, però la pervivència del català depèn dels seus parlants. Només l’ús prioritari i habitual en tots els àmbits li donarà fermesa i en garantirà el futur com un element de cohesió social. No vull, no volem una societat fracturada, tampoc per la llengua. El català és cosa de tots.