Misèria política

Antropòloga

Mentre escric aquestes lletres es veuen a totes les pantalles les imatges de l’expulsió de Gabriel Rufián del Ple del Congrés de Diputats per una discussió amb el ministre Borrell. L’ambient és el dels millors moments, diputats que s’escridassen, xiulets, sorolls indefinits, cares de crispació i de somriures malcarats. La mostra de com la pràctica política a aquest país és de les més impresentables d’Europa.

Introduir la violencia gestual i l’oratòria burda en el dia a dia de la política és el darrer recurs dels qui no tenen cap intenció de jugar a fer política per a les persones. Al contrari, l’objectiu d’aquests és la provocació, l’insult i la imatge grotesca que donarà titulars i tuits a dojo a les pantalles de tots nosaltres.

Aquesta estratègia d’embrutar perquè no es vegi la teva pròpia brutícia és la que s’està imposant a la política de darrera hora.  I s’està imposant perquè en aquest país encara estem en perìode de jet lag dictatorial i no ens en sortim.

Exemples mil: la lluita pel control de la cadira política arreu (ajuntaments, parlament, congreso, governs diversos) ; la podridura de la gestió política i els robatoris econòmics dels seus protagonistes (Palau de la Música, Gurtel, ERE’s) ; la davallada de les organitzacions polítiques i la pèrdua de control dels vells partits que esdevenen agrupacions obscures on tot s’hi val només si combregues amb qui mana. I un llarg etcètera.

Aquesta és la misèria política que contemplem dia rere dia a les nostres institucions, a les nostres ciutats i a les nostres pantalles. Quina responsabilitat tenim nosaltres, votants, electors, d’aquells a qui critiquem? Tota. La responsabilitat d’exercir el vot, però també, la responsabilitat d’actuar amb coherència a cada passa que donem, també ens inclou en aquesta misèria.

Quantes vegades hem fet el mateix a les reunions de veïns? Quantes vegades hem llençat un paper a terra i després ens hem queixat de la neteja del barri? Quantes vegades hem intentat saltar-nos la cua del forn de pa argüint raons estrafolaries?

Una societat post dictatorial té uns polítics dictatorials, i això només ho solucionem començant per nosaltres mateixos. I per l’educació. Invertir en educació, en cultura, en formació, és la clau per esdevenir algun dia una societat democràtica. Mentre ens arrosseguem miserablement tuitejant queixes sense adonar-nos de que seguim amb jet lag.

Edicions locals